diumenge, 1 de desembre de 2013

EL PONT SOBRE EL LLOBREGAT I LA CARRETERA

  EL PONT SOBRE EL LLOBREGAT I LA CARRETERA

  A causa de la barrera natural que durant molts anys ha suposat el riu Llobregat, els santvicentins generalment utilitzaven el Camí Ral per a desplaçar-se fora del poble. Aquesta via passava per Vallhonesta i per arribar-hi calia pujar primer fins al Cim de la Guineu o bé agafar el camí del Pont de Vilomara. La zona és boscosa, amb força giravolts degut als desnivells del terreny. Hi havia indrets que, durant un bon període de la nostra història, es van convertir en llocs temuts pels viatges ja que eren molt adients per a les emboscades i els bandolers freqüentaven la zona.
Després de la guerra civil, foren els maquis qui aprofitaren alguns indrets propers al Camí Ral per tal d'escapar de les persecucions. 
  Un cop es va construir el pont, les coses van canviar molt i els desplaçaments es tornaren molt més còmodes.


1909 
La palanca entre les fàbriques de ca l'Armengol i cal Soler.

Arxiu Miquel Vila.


  El nostre pont té una llarga història, tot i no arribar encara als cent anys.
  Per creuar el riu Llobregat, abans de construir el pont, hi havia els carros, les mules i les barques. Més tard es va construir el que en deien "la palanca", un pont de fusta, d'un metre d'amplada que tot sovint s'enduien les riuades. 

També convé fer referència, pel que fa al pont sobre el riu Llobregat, que existeixen escrits que parlen de l'existència d'un pont romà a l'alçada de la torre del Breny.
1954 
Revista Castellet, número 109.


  EL PAS DELS CARROS


Revista Castellet, número 88, abril del 1952

  LA PALANCA : Explica Miquel Vila en els seus apunts:
  "Des de començament del segle XX fins la inauguració del pont el dia 8 de setembre del 1923 Sant Vicenç s'enllaçava amb la carretera d'Esparreguera a Manresa amb una simple palanca.
  Totes les palanques (que foren moltes, ja que molt sovint se les emportava el riu) s'havien col·locat o apuntalat en els basaments que encara avui dia es conserven a uns pocs metres del pont. Tenien aproximadament uns 5 metres d'altura, 0,80 metres d'amplada i 100 metres de longitud. Van haver-hi palanques de diverses construccions; unes suspeses a base de 15 potes o bigues de fusta cadascuna d'elles fetes amb un muntatge de semitrípode; altres eren fetes amb una grossa columna de ferro. La barana no era altra cosa que uns barrots amb un empit de corda, fusta o cable.
  El 21 de setembre de 1913, després d'unes pluges torrencials, baixà una riuada que originà grans inundacions i, com d'altres vegades, s'emportà la palanca, produint víctimes i deixant el riu sense pas.
  Excepte el camí veïnal, intransitable, del Pont de Vilomara, no hi havia altre pas per als carruatges a l'hora de travessar el riu. Així que cada nova avinguda del riu, a part de provocar desgràcies materials i personals, deixava el poble incomunicat.
  Gràcies a la barca que hi havia aleshores a la anomenada platja Armengol, els viatges i bagatges podien anar d'una banda a l'altra del riu, tot i el perill que suposava creuar-lo quan baixava fort cabal d'aigua.
  Després de la desgràcia de 1913, al poble hi va néixer una obsessió per a construir el pont."                                        
                                                                              Miquel Vila I Villamayor

A les revistes Castellet (números 50 al 56) de l'any 1949 podem trobar la història del pont explicada per en Miquel Vila. Aquests són els seus articles.









Arxiu Miquel Vila.
Revista Castellet.

Imatge de principis del segle XX.
Pescant al riu, davant de cal Balet.
Cedida Emi Niño.

1909 Palanca sobre el riu.
Arxiu Miquel Vila.

1909 La palanca.
Feia 5 metres d'alçada, 100 metres de llarg i 0,80 metres d'ample.
Cedida Josep Bach.


1909 Barca
Família Andrés Canal.

1916 Palanca.
Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya.

1916 Riba del riu i primer tram de la palanca.
Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya.

1917  Barca.
Cedida Mercè Canadell i Forest.

1919 Barca.
 Arxiu Miquel Vila.


 1920 La palanca al costat de la construcció del pont.
Arxiu Miquel Vila.



Les gestions per a la construcció del pont sobre el riu Llobregat, per les dades que tenim, van començar ja al segle XIX.

  
L'Alcade Albert Armengol, l'any 1913, va prendre l'acord municipal per a sol·licitar de l'Estat i de la Diputació, la construcció d'un pont que assegurés el pas sobre el riu.
Seguiren el seu exemple els successius batlles.
El dia 15 de novembre del 1916 es va fer la primera visita al Cap d'Obres Públiques provincial, Joaquim Llansó, qui el dia 5 de febrer del 1917 va començar, amb el corresponent equip, els estudis preliminars i el plantejament del pont. Segons Pere Canal, el cost d'aquests estudis ascendien a 905 pessetes, per la qual cosa es va fer al poble una subscripció pública i voluntària. Als pocs dies va quedar coberta.
  La Primera Guerra Mundial va ocasionar l'ajornament del projecte, però l'alcaldia no va renunciar i seguiren les gestions.
  El dia 3 de setembre de l'any 1920 apareix publicat a La Vanguardia l'informe de la Comissió provincial referent a l'expropiació de terrenys per a la construcció del pont.







  El dia 3 de desembre de l'any 1920 se celebra al Palau de la Mancomunitat una subhasta pública per a la construcció del pont de Sant Vicenç. En resultar deserta de postors, el llavors alcalde Àngel Vilà i Llonch (conegut com l'Alcade Bernat), constructor d'ofici, s'hi va presentar com a contractista quedant acceptada la seva sol·licitud. 
  S'adjudicà el contracte per la quantitat de 329.733,63 pessetes. 
 El poble va aportar la quantitat de 50.000 pessetes en materials i jornals.
  El dia 2 de febrer del 1921 comencen les excavacions per als fonaments.
El dia 20 de febrer es van beneir les obres.
El dia 22, una riuada se'n va endur part del material i va enrunar els fonaments de la primera pilastra, però els treballs no es van aturar.
  El dia 16 de març, a les 10 del matí, es posava la primera pedra.
(font Pere Canal)

  La nit del 17 al 18 d'agost de l'any 1921 hi va haver una molt forta riuada que es va endur riu avall totes les bastides, fustes i demés material per a fer l'obra.



  El perjudici per a Àngel Vilà va ser molt elevat. Es calcula que els danys ascendien a la quantitat de 100.000 pessetes per la qual cosa, la seva empresa va fer fallida i es va haver d'aturar el projecte de la construcció del pont.
  Llavors, gràcies a la intervenció  del llavors diputat a les Corts de districte de Manresa, Josep Creixell, les obres es van poder tornar a posar en funcionament.

  L'Àngel Vilà va deixar l'alcaldia i temps més tard va ser condecorat amb la Creu d'Isabel la Catòlica.



                                                                                                   Josep Creixell.

  Informe que es va fer públic sobre les despeses i ingressos de la construcció del pont, durant el període del 1 de novembre del 1920 al 1 de desembre del 1921. 


Cedit per Josep Prat.

No va ser fins l'any 1923 que es va inaugurar el pont.


 1919 Comissió per a construir el pont.
Arxiu Miquel Vila.
Procés de construcció del pont:




 Imatges procedents de col·leccions particulars, penjades a la xarxa.



1920 
Posant els basaments per al nou pont, amb la palanca al costat.

 1921 Construcció del pont.
Arxiu Miquel Vila.

  1921 Construcció del pont.
Cedida David Sanz.

1922 El carro, tibat per les mules, creuant el riu. Darrera el pont en construcció.
Arxiu Miquel Vila.

1923
Arxiu Miquel Vila.

  La inauguració oficial del pont va tenir lloc el dia 8 de setembre de l'any 1923. En Miquel Vila la descriu:

  "Festa mai vista al poble. El primer dia (doncs foren 3 els dies de festa), el poble de Sant Vicenç de Castellet aparegué completament engalanat i enramat, fins i tot moltes cases particulars estaven arreades amb flors, branquillons d'arbres, senyeres, domassos, papers, fanalets, bombetes de colors, àdhuc amb algun eslògan que feia al·lusió a Creixell, al pont o a la festa. 
  La població va estar enterament il·luminada i no hi va mancar un repartiment de bons als necessitats; un solemne ofici amb l'assistència de les autoritats; un monumental envelat (aixecat en el solar de les Escoles Nacionals); l'orquestra Els Nois d'Olesa i la Banda militar de Berga, de més de 50 professors, que no parà de tocar; grans partits de futbol, amb potents equips; concurs de billar, cercaviles, sardanes, ball i gran balls de gala; grans concerts, tret al plat, la coral l'Estrella va interpretar Les Flors de Maig, La Maquinista i Glòria a Espanya; extraordinàries projeccions cinematogràfiques; castells de focs artificials, etc. No hi podia mancar l'acte de la benedicció i inauguració del pont que se celebrà a les 11 del matí del citat dia, i que circulà perprimera vegada un cotxe, ocupat per les tres reines de la festa i el secretari de l'Ajuntament, senyor Pere Canal i Rius. Amb la presència del senyor Creixell, autor material de l'obra, directors enginyers de l'Estat i de la Mancomunitat, auxiliars i obrers, que van intervenir en la construcció; la comitiva oficial local, formada pel batlle, senyor Enric Gallis i Bey (que substituí, en el seu dia, al senyor Àngel Vilà i Llonch, arran de la fallida), els senyors regidors, etc., veïns i forasters de la contrada i d'arreu de Catalunya. "
                                                                                                    Miquel Vila i Villamayor

 Per a inaugurar oficialment el pont van triar una noia de cada fàbrica del poble (Cal Soler, Cal Balet i Can Serra). De les tres, van triar una reina que fou Gregòria Legua.
Al poble encara no hi havia cap cotxe, així que un diputat que va pujar de Barcelona amb el seu aotomòbil, el va cedir per tal que les tres senyoretes i l'alcalde puguessin fer el trajecte d'entarada al poble.
L'Ajuntament va comprar els vestits per a les tres senyoretes, però com que durant la construcció del pont havia mort un dels constructors, la vestimenta havia de ser de dol, és a dir, de negre rigurós.
El senyor Corrons, encarregat de la fàbrica Cal Soler, els va obrir una llibreta d'estalvis a cadascuna d'elles.
Explicava la Gregòria que al dinar d'inauguració, que va tenir lloc a l'Ateneu, les tres úniques dones foren elles (com podem observar en una de les imatges posteriors). Aquest fet les va indignar de tal manera, que van decidir girar els seus plats de cap per avall i es van negar a menjar.


1923 Inauguració del pont.
Família Andrés Canal.

1923 Inauguració del pont.
Família Andrés Canal.

1923 Dinar de celebració de la inauguració del pont.
Les tres pubilles al costat de Pere Canal.
Família Andrés Canal.

 1923 Inauguració del pont.
Arxiu Miquel Vila.

1923
Les tres treballadores representants de les fàbriques tèxtils de 
Sant Vicenç anaven en el cotxe
el dia de la inauguració.
Cedida família Canal - Andrés.

Hemeroteca La Vanguardia

 1923
Arxiu Miquel Vila.

El 8 de setembre de 1923
Pere Canal publica la Memòria de les obres del pont.
Arxiu Miquel Vila.

ES POT LLEGIR

1924 La Fabriqueta i al fons, l'Estació dels F.C.G.
Arxiu Miquel Vila.


1927
Arxiu Miquel Vila.

1927
Arxiu Miquel Vila.

25 de maig de 1929
La gent esperant el pas d'Alfons XIII.
Arxiu Miquel Vila.

 1931 Manifestació a favor de la República.
Arxiu Miquel Vila.

 Anys trenta.
Cedida Montse Camps.

 1934
Arxiu Miquel Vila.

1935
 Arxiu Miquel Vila.


 Anys trenta.
Arxiu Miquel Vila.

 Anys trenta.
Cedida Montserrat Camps.


Anys trenta.
Cedida Mercè Canadell i Forest.


LA VOLADURA DEL PONT. 26 de gener del 1939

  En acabar la guerra civil, l'exèrcit republicà en retirada, així com en altres poblacions, van decidir volar el pont per a dificultar l'entrada de les tropes franquistes al poble.
  Comenta en Josep Bach que aquells van ser uns dies de molta angoixa. Havien bombardejat poblacions properes i la gent vivia amb el cor encongit pensant quan li arribaria el torn a Sant Vicenç de Castellet. Ell era, llavors, una criatura, però recorda que els dies anterior a la voladura, hi havia soldats feinejant amb explosius pel pont. 
  A quarts d'onze del matí del dia 26 de gener del 1939 en Josep era a casa amb la seva mare. Van sentir un espetec eixordador. Els vidres de les finestres de la casa van esclatar, el terra semblava, per uns moments, que es movia... Diu que el primer que va pensar molta gent era que una bomba havia caigut sobre la nostra població.
  Amb la voladura del pont, els edificis propers van quedar molt malmesos, però a la resta del poble, la força de l'explosió va rebentar portes i finestres i va provocar esquerdes a molts edificis.

"Fou a dos quarts d'onze del matí del dia 26 de gener del 1939, a les darreries de la guerra, quan una partida de les forces de xoc de l'Exèrcit Republicà, en la seva retirada, mitjançant una gran quantitat de dinamita, volaren el pont deixant-lo totalment destruït. Tot seguit una gran gernació de veïns corregué a veure aquell desastre...
  Aquells dies la població, totalment angoixada, tement un bombardeig a cada moment (ja se n'havien patit a Manresa), particularment per l'existència a Sant Vicenç del Dipòsit de les màquines dels ferrocarrils del nord (avui desaparegut), tocaven sovint les sirenes de les fàbriques i els veïns corrien a amagar-se als refugis que s'havien construït a la població.
  Alguns veïns, per la por dels bombardeigs, es van refugiar en algunes cases de Vallhonesta, de Clot del Tufau, o en algunes barraques de vinya.
  I atesa la voladura de pont, amb la seva gran potència, els santvicentins, al primer moment, van creure que era la caiguda d'una bomba, per la qual cosa s'ompliren els carrers de dones, vells i mainada...
  Cal fer patent que a causa de la voladura del pont, fou tal l'explosió i el terratrèmol, que les cases i indústries properes al pont foren enormement perjudicades, tant amb la trencadissa de vidres, com amb obertures o escletxes en els seus edificis." Josep Bach.

 1939
A la seva marxa, els republicans van 
dinamitar, a les 11 del migdia,
el pont per a dificultar l'entrada dels falangistes.
Cedida Mercè Canadell i Forest.

  Acabada la guerra es va haver de treballar de valent per a tornar a reconstruir el pont. Però primer se'n va aixecar un de provisional.

  "Com que a Sant Vicenç, l'any 1938 s'havia instal·lat un Batalló de Pontoners de l'Exèrcit Republicà, en la seva marxa, en auxili de les forces que lluitaven a la Batalla de l'Ebre, restà gran quantitat de material idoni per a la construcció de ponts, la qual cosa féu que s'utilitzés per a la construcció d'un pont provisional a la platja de la fàbrica Armengol, que fou construït pels mossos de les lleves que romanien a Sant Vicenç, però malauradament, pocs dies després, una riuada se l'emportà riu avall."

                                                                                 Miquel Vila i Villamayor
   En un altre escrit del mateix autor, podem llegir:
  
  " Gràcies al cap-director del Servei d'Obres Públiques, autor de l'anterior projecte del pnt, senyor Eduard Peña, amb els mateixos plànols i amb la seva influència en aquells temps, fou reconstruït el nostre pont molt abans que molts d'altres potser més necessaris, destruïts per la guerra. El poble se Sant Vicenç li va saber recompensar posant el seu nom al que fins llavors havia estat la carretera al Pont de Vilomara.
  Immediatament, un Batalló de Sapadors posà en marxar, mitjançant presoners de guerra, la neteja de materials i runes que va deixar el pont destruït. Cal citar que dits presoners, per la seva condició de "rojos" foren tractats sense els més elementals drets humans.
  I fou el Fomento de Obras y Construcciones, S.A. qui, després de quasi 3 anys, amb llargues interrupcions, donà per acabat el pont, no celebrant-se en aquella data cap festa inaugural, com es féu en el primer pont."
                                                                               Miquel Vila i Villamayor


1942 Reconstrucció del pont.
Un fort aiguat fa que el nivell del riu Llobregat arribin fins els arcs del pont.
Encara no té les baranes.
Cedida Mercè Canadell i Forest.


1942
Cedida família Llovet Canal.

Anys quaranta.
Arxiu Ricard Gomis.


1942
El pont sense baranes.
Cedida família Llovet Canal.


1943
A peu de carretera.
Cedida Família Llovet Canal.



1943
Joves de la Falange al pont.
Cedides Família Llovet Canal.

1944


1944
Declaració a peu de carretera
Maria Aurèlia i Josep.
Cedides família Llovet Canal.

1945
Rafael Pous, Florentina Soldevila,
Rafael i Daniel.
Cedida Daniel Pous.

1945
Maria Aurèlia i amiga.

1945
Josep Llovet i amic.

Cedides família Llovet Canal.

1949
Joan Cinca Aubets, Margarida Bou Cinca i Teresa Flaqué.
Cedida Margarida Bou.






 1950
Arxiu Ricard Gomis.

L'any 1951, el pont seguia sense part de la barana.


 1951, agost.
Revista Castellet, número 80.


26 de setembre del 1952.
Cedida Rosa Fontanet.


Finalment, després de tants anys sense un tros de barana, l'any 1954 es completa la seguretat del pont.

1954, agost.
Revista Castellet, número 115.

Anys cinquanta.
La tieta Maria i la Pepi Guàrdia.
Cedida Pep Codina.

11 d'abril de 1955
Imatge de Joan Subirana.
Cedida Teresa Lladó.

Anys cinquanta.
Cedida Núria Sanz.

 1958
Arxiu Miquel Vila.

1958
Arxiu Miquel Vila.

Anys cinquanta.
Arxiu Ricard Gomis.

1958 Diumenge de rams.
Cedida Jordi Juan.

Anys cinquanta.
Cedida Josep Prenyanosa.

1960
 Arxiu Miquel Vila.

 1960
Arxiu Miquel Vila.
Principis dels seixanta.
Cedides Leonor Campoy.

Arxiu Miquel Vila.


Anys seixanta.
 Imatge del pont des de la carretera, amb Cal Soler a mà dreta.
Cedides per la família Carmona-Isanta.

Anys seixanta.
Cedida Pilar Bernades.

  1961
Arxiu Miquel Vila.

  1961
Arxiu Miquel Vila.

  1961
Arxiu Miquel Vila.

1961

Arxiu Miquel Vila.

  1961
Arxiu Miquel Vila.

1962
La nit Nadal una forta nevada va deixar més d'un metre de neu al carrer.
Cedida família Andrés-Canal.

1962
Àngel i Antoni.
Cedides Antoni Calveras.

1962
Cedides Maribel Gómez.


1962
Jaume Flamerich, tieta, M.Àngels Flamerich i Ani
Cedida Ani Ortiz.

1962
El pont després de l'aiguat.
Cedida Josep Prenyanosa.

  1964
Arxiu Miquel Vila.

1964
José i Fany
Cedida Fany Rebollo.


1964
Germanes García Tomasa.
Cedida Rosa García Tomasa.


1964
Cedida Rosa García Tomasa.

  1964
Arxiu Miquel Vila.

Finals seixantes.
La Mila i la seva padrina, Núria.
Cedida Mila Muns.





Anys setanta.
Cedides família Comas.

Anys setanta.
Arxiu Miquel Vila. 


1973
S'informa de la nova carretera.
Arxiu Miquel Vila.


1974
S'inaugura la nova carretera.

Anys setanta. El perillós accés del poble a la carretera.
Família Comas.


1977 el pont queda estret.
"El Breny" n.25

1977 el pont queda estret.
"El Breny" n.25

1 d'octubre del 1979
Cedida David Sanz.


  L'any 1981 comencen les obres per a construir un pas soterrat, per tal que els veïns puguin creuar la carretera, sense el perill que comporta travessar a peu els carrils de la comarcal 1411. També es farà un carril d'accés al pont.

 1981
S'inicien les obres del pas soterrat per anar del pont a la Farinera
sense haver de creuar la carretera.
El Breny, número 75.

1982, al final del pont
es construeix el pas soterrat de la carretera.
"El Breny" n. 79

1982, al final del pont
es construeix el pas soterrat de la carretera.
"El Breny" n. 79

L'any 1984 es fan les obres d'ampliació de la carretera.




1984
Cedides David Bricollé.

1984 
El Breny, número 102


Anys vuitanta. Les obres d'ampliació finalitzades. Entrada al poble.
 Cedida Pere Guàrdia.

Anys vuitanta.
Cedida David Bricollé.

 1995 Baixada d'andròmines.
Cedida Joan Baptista Costa.


En èpoques de sequera, els animals baixen cap al riu buscant l'aigua. Més d'un cop s'han caigut porcs senglars al canal i han hagut d'estar rescatat.



Cedides David Bricollé.
  
L'any 1997 s'amplia el pont. La inauguració d'aquesta ampliació tindrà lloc el dia 8 de setembre, el dia de la mare de Déu de Castellet. 
Imatges del programa de l'Ajuntament.

Programa commemoratiu. 


1997 Comissió ampliació del pont.


1997. Reportatge de les obres d'ampliació del pont i festa d' inauguració.  David Bricollé.







8 de setembre del 1997. Inauguració oficial.
Reportatge cedit per David Bricollé.


16 de març del 1999
Cedida Quim Casajuana.





Cap comentari:

Publica un comentari